Com diu el false friend-phrasal verb que m'acavo d'inventar, en aquesta vida, m'han estafat. Tens un desig i quan l'assoleixes, d'espres d'haver-te imaginat mil i un avantatges i de tenir els mil i un maldecaps per assolir-lo, no resulta ésser tant gratificant com t'esperaves, i doncs, això és la vida, penso jo. Doncs el simple fet de mitificar les coses fa que el desig es multipliqui per mil i les espectatives creixin. La vida esta bé, i el que tenim també, pero no tant com el que ens imaginem que podriem tenir, i malgrat tenir-ho algun dia, no estarà tant bé com ens imaginavem que seria.
I de fet penso jo que això és el que forma els caracters, potser jo tinc un caracter d'inconformista, o no, potser és la manera en com els humans progressem, aspirant sempre a més
7 comentarios:
Doncs si. Jo considero que ser ambiciós és molt important, encara que probablement sent-ho t'emportis més desenganys i decepcions.
De totes maneres, no entenc quina pot ser la gràcia de conformar-te com estàs. Penso que el millor és sempre voler més i més. És així com aconsegueixes el que vols (o, com a mínim, t'acostes).
jo havia intentat arribar a la conclusió que com que no il·lusió = no decepció si vull no decepció = no il·lusió (més aviat pel que fa les persones però). però com que tb crec que il·lusió = vida he decidit que m'he de creure tot allò que la gràcia és el desig, el camí en si (la font del petit príncep), i que avançar és sempre positiu i tenir una meta és simplement la manera de fer possible l'avançar. (i pel que fa les persones, ser moolt realista amb el que pots esperar de cadascú.)
pd. m'has motivat a rescatar una mica el muchachachá :)
jeje, si, la conclusió és arriscar-se, però també s'ha de ser realista, realista és la paraula, clar.
doncs jo no entenc quina pot ser la gràcia de voler més i més, quan vols alguna cosa i no la tens no ets feliç, i si t'emportes desenganys i decepcions encara menys. jo crec que per ser feliç no has de ser ambiciós.
no ho se, potser no val la pena tenir il·lusió i ser ambiciós si una cosa que et porta mil mal de caps aconseguir-la després resulta no ser tant gratificant com pensaves... així l'únic que has aconseguit és no ser feliç ni abans ni després.
està clar que és inevitable desitjar alguna cosa, això no ho decidim nosaltres, però potser és millor no tenir il·lusió per no tenir decepció... perquè il·lusió = vida, però quan no aconsegueixes el que vols amb el temps la il·lusió es va perdent, i quan després d'haver tingut il·lusió te n'adones que no ho tindràs, assumir-ho és molt més difícil... i veus que hagués sigut més fàcil simplement ser feliç amb el que tenies.
bueno, i ser realista és algo totalment impossible si es tracta d'un tema personal
jo crec que la conclusió és ser prudent
Jo crec que els humans som inconformistes per naturalesa, a alguns se'ls nota més que a altres però en el fons ho portem als gens, i no m'estranyaria que sigui així perquè és el més eficient des d'un punt de vista evolutiu. La vida és com la típica muntanya que té falsos cims per tot arreu, però amb la diferència que no en té cap de verdader. Veiem un bony que ens anima a pujar i fins que no som a dalt no ens adonem que la muntanya encara no s'ha acabat. Els objectius solen ser més bonics quan els perseguim que quan els assolim, potser perquè quan els assolim en veiem d'altres que els treuen importància. Però en general tampoc ens plantegem tornar a l'estat inicial després del desengany, perquè prosperem a base de desenganys. Potser si aconseguíssim la felicitat màxima durant massa temps, deixaríem de prosperar.
Un tema a part és el perseguir o no un objectiu que pot no estar al nostre abast -com si per pujar al proper bony s'ha de creuar una gelera xunga; potser passem, o potser rellisquem i caiem fins més avall d'on érem- però no crec que sigui el més corrent. En casos així suposo que sí, com diu el Xavi, que val la pena ser prudent. Però segur que d'una relliscada també en podem aprendre, i al capdavall prosperar.
Citaré un troç d'un discurs que he trobat aquí:
"Yo camino 10 pasos y la utopía se aleja 10 pasos, camino 20 pasos y se ubica 20 pasos más allá. Yo bien sé que por mucho que camine, jamás la alcanzaré. Pero para eso sirve, para caminar."
Sento no haver aportat gran cosa, no he dit res que no s'hagi dit ja. El tema és realment interessant.
pero perque vols caminar? jo crec que aprendre a no voler sempre més es la manera de ser feliç.
Publicar un comentario