La hipocresia és la clau per a la felicitat? És una pregunta molt tipica, massa, però jo ho vull plantejar d'una manera que nose si ho ha plantejat algu, i és que l'unica manera en que ho he vist plantejat ha estat posant un exemple bastant banal(vanal?), i no és més que Homer Simpson un tio feliç, tap de suro i prou. Aqui, evidentment està proposant hipocrita com a tap de suro que potser no seria el millor sinònim.
Si vivim una vida la qual sabem, per causa de determinats prejudicis (o experiències prèvies no solsament nostres sino d'altra gent), que pot ser sobtadament canviada en una direcció menys afortunada, però creiem que si hi fem algo serem titllats de bojos (dons no tothom coneix d'aquests prejudicis o no arriben a la mateixa conclusió)ja que semblarà algo massa dràstic, què ens queda? No fer res i esperar que es fagi sol amb el temps. I això se'n diu hipocresia.
És l'hipocresia la solució a les pors de la vida? Podriem dir que és la solució per a la gent que no es vol buscar problemes (covards?)? Doncs si es fa front a les coses sempre hi ha gent descontenta i et crees enemics. Hi ha alguna manera de fer-ho sense crear-se'ls?
