en dos viatges

El sentiment patriòtic

2008-09-01T19:52:00.000-07:00

Donant voltes al cap, després d'una llarga cadena de pensaments arrelats en el meu, el nostre catalanisme, se'm planteja el dubte, tot volent trobar-hi una explicació psicologica, "objectiva", o bé utilitarista (nose si és exactament la paraula que vull emprar però amb les altres ja es matisa) del perquè del sentiment patriòtic, entenent-lo com el conjunt de idees culturals, linguistiques, històriques,... crec que culturals ho engloba bastant bé, encara que socials també.
La resposta a la pregunta tant simple, segons el meu parè és doncs que ens fa feliços. Jo em sento orgullós de poder dir "tenim pa amb tomaquet (tipic però un com qualsevol exemple), el català, i moltes altres que ara no em venen al cap (potser això fa notar que potser no hi ha tantes coses i això posaria en dubte el que diré ara ja que no seria un sentiment tant materialista (com dire ara) sino un sentiment ceg, és a dir sense motiu en concret)". I la meva teoria és que tot això ens agrada perque nomes es nostre (colectiu) i podem sentir-nos diferents. És doncs el patriotisme un sentiment egoista? És la teoria que llanço a l'aire i que corrobora el comportament humà com egoista.
Espero que digueu la vostra i m'ajudeu a entendre més el mon que ens envolta!

Hipoquepenses?

2008-06-30T11:22:00.000-07:00

La hipocresia és la clau per a la felicitat? És una pregunta molt tipica, massa, però jo ho vull plantejar d'una manera que nose si ho ha plantejat algu, i és que l'unica manera en que ho he vist plantejat ha estat posant un exemple bastant banal(vanal?), i no és més que Homer Simpson un tio feliç, tap de suro i prou. Aqui, evidentment està proposant hipocrita com a tap de suro que potser no seria el millor sinònim.

Si vivim una vida la qual sabem, per causa de determinats prejudicis (o experiències prèvies no solsament nostres sino d'altra gent), que pot ser sobtadament canviada en una direcció menys afortunada, però creiem que si hi fem algo serem titllats de bojos (dons no tothom coneix d'aquests prejudicis o no arriben a la mateixa conclusió)ja que semblarà algo massa dràstic, què ens queda? No fer res i esperar que es fagi sol amb el temps. I això se'n diu hipocresia.

És l'hipocresia la solució a les pors de la vida? Podriem dir que és la solució per a la gent que no es vol buscar problemes (covards?)? Doncs si es fa front a les coses sempre hi ha gent descontenta i et crees enemics. Hi ha alguna manera de fer-ho sense crear-se'ls?

Camises transparents

2008-06-20T16:42:00.000-07:00

Tancaments funestos després d'airades fortes, retrobades lletres indiferents amb pintures inacabades. Tot en un preludi prevacacional, es fa dificil de suportar. Fortes són les forces que m'impulsen a deixar el timó, si no ho han fet ja. Sé que si caic beuré aigües amargues durant la tendre tardor. Ara. Em protegiré de les fortes ventades amb camises transparents, posaré sentit a les lletres i ompliré els buits de les pintures inacabades. Així, potser tranquil, podré tornar a casa.

Staffed out

2008-06-18T11:23:00.000-07:00

Com diu el false friend-phrasal verb que m'acavo d'inventar, en aquesta vida, m'han estafat. Tens un desig i quan l'assoleixes, d'espres d'haver-te imaginat mil i un avantatges i de tenir els mil i un maldecaps per assolir-lo, no resulta ésser tant gratificant com t'esperaves, i doncs, això és la vida, penso jo. Doncs el simple fet de mitificar les coses fa que el desig es multipliqui per mil i les espectatives creixin. La vida esta bé, i el que tenim també, pero no tant com el que ens imaginem que podriem tenir, i malgrat tenir-ho algun dia, no estarà tant bé com ens imaginavem que seria.
I de fet penso jo que això és el que forma els caracters, potser jo tinc un caracter d'inconformista, o no, potser és la manera en com els humans progressem, aspirant sempre a més